Les defensores d’Osona i el Maresme reflexionen sobre els fruits i les esquerdes de la incidència política institucional, la urgència de protegir la terra davant l’especulació i la recent campanya centrada en les cures col·lectives.
Després de més de tres anys treballant en el projecte Teixint xarxes de defensores, una gira per les institucions europees, nombroses accions i articulacions amb altres col·lectius, Maria Ramos, integrant d’Ara o Mai per la defensa del territori, i Ellêflane Cebrián, activista de Preservem el Maresme, tornen a prendre la paraula per fer balanç del camí recorregut.
Al març van viatjar a Brussel·les i van posar damunt la taula de les autoritats la impunitat corporativa i l’impacte directe que la contaminació i l’extractivisme tenen sobre la salut de les comunitats locals. Mesos després, amb aquella experiència ja reposada i després d’un context estival marcat per onades de calor extrem i noves pressions urbanístiques, analitzen contradiccions, comparteixen impressions personals i conviden a mirar cap a l’interior de les organitzacions per pensar per què cuidar les persones que cuiden és inseparable de les lluites.
Més enllà dels grans discursos oficials sobre la transició ecològica, quin considereu que és l’assumpte més urgent que Espanya ha d’abordar avui per protegir realment el territori?
Elle: La zona agrícola. Crec que no s’ha de donar suport només des del punt de vista pressupostari, que també, sinó que és urgent preservar-la. El sòl agrícola s’ha de defensar com una reserva natural, igual que els parcs naturals. Tots aquells camps de Lleida o les zones agrícoles del Maresme s’haurien de convertir en reserves naturals de biodiversitat, perquè no podem perdre el camp. S’ha comprovat que tant les zones naturals com les zones agrícoles influeixen en la formació de pluges: com més arbres, més aigua. Un estudi ha demostrat que allà on hi ha vegetació —siguin boscos o conreus— apareixen determinats bacteris a l’atmosfera que provoquen més pluges que a les zones àrides. Per tant, la zona agrícola s’ha de preservar. Quan es comprengui el valor fonamental i transgeneracional del sòl agrícola, veurem que val molt més que les zones urbanitzables.
Maria: Penso que la prioritat hauria de ser el dret a viure en un entorn saludable per als éssers humans i la resta d’éssers vius, i situar aquest principi al centre de la presa de decisions, tant dins del mateix Estat com a la resta.
També seria clau analitzar el cost econòmic que implica no actuar per garantir aquest dret, contraposar-lo a la despesa de diners públics —incloent-hi el cost sanitari— i calcular la «inversió» estatal en mesures que destrueixen biodiversitat i afavoreixen el canvi climàtic i la contaminació, en lloc de protegir el medi ambient. Fa uns mesos, l’organització Ecologistas en Acción va publicar que Espanya gasta quatre vegades més diners públics en subvencions perjudicials per a la biodiversitat i la salut que els que destina a conservar la natura.
El viatge a Brussel·les ha estat una fita clau. Quines veritats incòmodes vau haver de posar damunt la taula dels representants europeus i fins a quin punt sentiu que en aquells despatxos s’entenen les urgències reals d’Osona o el Maresme?
Maria: Hi vam anar per exposar les nostres preocupacions territorials i demanar interlocució tant a les institucions europees com a la mateixa Generalitat, ja que els nostres representants polítics catalans no han donat resposta a la petició d’abordar els problemes de salut associats a la contaminació de l’aire a Osona, on les persones menors de 50 anys presenten un 20% més de problemes respiratoris que a la resta de la península.
La veritat més incòmoda me la va donar la mateixa delegació de Catalunya a Brussel·les: ens vam trobar amb una capacitat d’acció completament encotillada pels seus propis objectius polítics. Ens van dir que la seva prioritat europea se centrava a aconseguir fons per a habitatge públic i que, en matèria de cooperació, només disposaven d’una partida per a inversions a Centreamèrica, sense especificar de quin tipus.
Elle: Sí, quan vam parlar amb la delegada catalana a Brussel·les, va exposar el tema de l’habitatge —que és cert que és una preocupació a Catalunya i a Espanya—, però el plantejava des d’una perspectiva igual a la dels intercanvis que es fan al Sud Global, des d’un punt de vista totalment extractiu i desigual.
Realment no sé si senten amb la mateixa profunditat que nosaltres aquest respecte i aquesta necessitat de conservar la natura. M’agradaria pensar que els polítics que estan al capdavant d’aquestes àrees tenen aquesta convicció interna que neix de les entranyes i que ho fan tan bé com saben.
D’altra banda, el viatge a Brussel·les va ser molt interessant per les persones i els organismes que vam conèixer, com Protection International, representants de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea i del Fòrum Cívic Europeu. Allà també vam poder observar les limitacions dels tècnics i treballadors davant les decisions polítiques.
Maria: També va ser molt productiva la trobada amb representants del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE). Vaig tenir la sensació que parlàvem el mateix idioma, potser perquè està integrat per persones treballadores, petites i mitjanes empreses, personal tècnic i representants sindicals, en principi sense representar cap actor polític. D’aquella trobada en vam sortir amb una possibilitat real de fer incidència política des de la societat civil, aprofitant que el CESE és un òrgan consultiu de la Comissió Europea i que una de les seves facultats és emetre dictàmens sobre propostes perquè la Comissió les debati i les accepti.
Com impacta el treball col·lectiu en la defensa de la terra? De quina manera es tradueix, en el dia a dia d’Osona i el Maresme, el fet d’actuar com una xarxa connectada i no de manera aïllada?
Maria: Sens dubte, és clau la cooperació entre persones i entitats amb aquest objectiu comú. Avui sembla que s’ha despertat un drac de set caps impulsat pel creixement urbanístic desmesurat —polígon de Vic-Folgueroles i polígon de Centelles—, projectes de turisme massiu en pobles rurals petits —parc temàtic amb animals a Sant Sadurní d’Osormort— i plans de sobirania energètica (PLATER) que amenacen d’ocupar abans terrenys agrícoles que zones ja urbanitzades o infraestructures degradades. Uns plans que, a més, permeten que grans empreses absorbeixin ajudes europees amb finalitats purament especulatives.
A Osona ja fa temps que entitats i persones generem sinergies en diferents fronts per actuar conjuntament a l’hora de presentar al·legacions, difondre notícies, organitzar debats i mobilitzacions.
Elle: Al Maresme crec que les xarxes socials i les pantalles ens han connectat, però encara no estem realment articulats. Sabem agrupar-nos i reconeixem els nostres col·lectius de pertinença, però no estem treballant plenament en comú perquè la gent, individualment, està molt cansada, cremada per la vida quotidiana i molt afectada per la calor extrema que està fent a la nostra comarca. A diferència de la lluita del professorat, en la lluita ambiental encara no estem tan connectats com hauríem d’estar; si ho estiguéssim, seríem molt potents. No sé quan es produirà aquest salt, però arribarà.
Fa poc heu llançat una campanya centrada en les cures col·lectives per sensibilitzar i donar a conèixer aquesta dimensió de l’activisme. Des de la vostra experiència, què significa que «cuidar és un acte polític» i que «preservar els territoris és cuidar-nos a nosaltres mateixes»?
Elle: Cuidar és un acte polític, però va més enllà i es converteix en un acte de resistència i de supervivència. Aquest estiu ens ha demostrat que no és possible continuar vivint així. Molta gent ha començat a entendre com és de fonamental tenir arbres per combatre la calor i protegir l’entorn; ara ens toca a nosaltres recollir totes aquestes llavors que s’han plantat i expandir la xarxa. Cada onada de calor ha anat calant en la consciència col·lectiva, i entendre la cura com a resistència és l’única via per continuar endavant. L’aigua, la terra i els ecosistemes no són recursos externs, formen part de la trama de la qual formem part. Defensar el territori és defensar la vida que l’habita.
Maria: La política és present en tot allò que decidim fer i, encara que ens pesi, en tot allò que no fem. Implicar-se en aquestes lluites requereix una quantitat enorme de temps i energia; sovint et trobes davant d’un mur, sents soledat o pateixes el desgast dels moments més intensos. Per això, escoltar-nos, respectar-nos i donar-nos suport és imprescindible. Cuidar la terra implica cuidar també les persones que la defensen, i per a mi és fonamental construir aquests espais des del suport mutu, l’alegria i l’estímul col·lectiu. Perquè no ens salvem soles, la lluita és compartida i la solidaritat sosté la xarxa.